És inevitable no parlar del moment que vivim, les circumstàncies són les que són, però jo vull parlar del possible futur que ens espera, la incertesa està en tot, hom no sap per on prendre, sobre la pandèmia és ben cert que ningú en sap res, tot depèn de si es troba una bona vacuna i això està molt verd, tenim un repte de pinyol vermell, ens hem de resignar a passar uns mesos molt durs, una gran quantitat de gent sense feina i el que això dona de si, dificultats econòmiques per a molta de gent per manca de ingressos monetaris, problemes de supervivència per a les famílies més vulnerables, menys capacitat per a la despesa comú, molts de negocis ben prop de tancar les portes per manca de vendes, molts de treballadors per al seu comte fora del mercat, totes aquestes fites vindran una darrera l’altra, i no vull esser catastrofista sols el més realista possible.
El més terrible de tot això és que no podem esperar solucions per part dels nostres mandamasos polítics, i és que la política està molt pitjor que la pandèmia, sols podem esperar que els sanitaris segueixin fent la gran feina de curar-nos, això sí, fent un esforç casi sobrehumà amb la dedicació a la seva feina. Nosaltres els majors, a la Europa del segle XXI som un nombre negatiu degut a la longevitat, de res no val la nostra aportació a les respectives nacions, es veu que una bona part de nosaltres sobram, segur que a tots els qui pensen així la pandèmia els ha fet la feina bruta dins la confusió de les primeres dades fins a hores d’ara. Serà cosa de tenir sort i que el virus no ens toqui, una cosa és segura, l’angúnia en la que viu la gent major no la consola ningú, tot junt amb la preocupació per a la família, l’enyorança del passat i la incertesa del futur ens fa d’allò més vulnerable.
