Pregò festes Can Picafort 2021
Digníssimes autoritats, família, amics, picaforters tots, moltes gràcies per la vostre assistència a aquest acte. Avui amb la llegida d’aquest pregó volem donar per començades les festes de la mare de Deu d’agost d’enguany, un any molt peculiar perquè a hores d’ara encara no n’hem sortit de la terrible pandèmia que d’una manera o altre ens ha afectat i canviat les nostres vides per molt de temps. A la vegada vull tenir un record per totes aquelles persones que ens han deixat per culpa del corona virus-19, i altres per qualque altre motiu, en especial a dues persones que recentment ens deixaren prematurament, na Maria Mora Perelló per un tràgic accident de cotxe, i Miquel Calafat Ribas per una mort sobtada, també la meva cunyada Francisca i el meu germà Mateu.
Vull donar les gràcies a la regidora de festes de Can Picafort, na Fanny Ignacio, perquè ella me demanar llegir el pregó, i també al Sr Batle i l’equip de govern. Quan qualcú te demana de fer una cosa així, vulguis o no te ve de sorpresa, i en aquell moment d’incertesa no pots dir ni si ni no, així que l’hi vaig dir a la regidora que volia pensar-ho, i així ho vaig fer, heu vaig dir a la meva esposa Teresa i ella que és més espontània i mes directa que jo, me digué el següent: “Pep Escalas ja no ets cap jovenet, i si heu vols fer ho has de fer ara, així que endavant s’ha dit!!” I amb les seves encoratjadores paraules aquí estic com un peix dins la pols.
Sempre, de tota la vida m’han interessat els oradors i més els que no són del tot professionals de l’oratorià, en especial els pregoners que els darrers anys, han omplit pàgines i pagines de paraules, records de les seves vides i quasi sempre lligats a les nostres, rememorant l’historia i petjades del passat. Jo pensava que un pregó era parlar de les festes i no tant de les passades però si de les presents, i he arribat a la conclusió que sense passat no hi ha present i nosaltres som passat, present i futur, per això té molt que veure el passat que ens ha duit fins aquí, recordar tota la gent que d’una manera o altre han passat per les nostres vides, començant pels nostres progenitors i tota la resta dels nostres avant passats, i els amics que ja no hi són, però que viven dintre nosaltres i heu faran sempre mentre la memòria perduri en el temps.
Record com si fos ara, devers els anys 47 als 50 del segle passat, una vegada a l’any els nostres pares, ens duien a jo, al meu germà i a la meva germana a vora mar a prenda un bany. Partiem el dematí després de berenar i mon pare ens duia a la finca de Son Real devora sa caseta d’es garriguer, que ell coneixia i allà a les roques, el nostre pare ens ensenyava a nedar mentre la nostre mare preparava el dinar; era un dia molt especial.
Quan vaig a ser més grandet, va ser quan vaig començar a tenir contacte amb Can Picafort. En aquell temps en el nostre poble de Santa Margalida, el cap de cada família a canvi dels impostos havia de fer un nombre de jornades de feina per a l’Ajuntament i com mon pare amb el negoci del taller no ho podia fer, jo hi anava en el seu lloc i així va ser com vaig començar a conèixer el Can Picafort dels anys 50- Treballàvem fent els carrers del poble de aquell temps, al migdia abans de dinar anàvem a prendre un bany a n’és Mollet, dinàvem davall els esplendorosos pins devers lo que es nomena es xalet d’en Piulo, llavors, les carreteres eren de picadís amb molts de clots, i els carrers eren tots de sorra i no havia aceres, les cases encara es podien contar.
Llavors quan ja érem uns jovençans a l’estiu, veníem a Can Picafort en bicicleta normalment o amb el correu i si no havia més remei a peu i quasi sempre per les festes de la Mare de Deu d’agost. També anàvem a ses festes de Es Capellans, sempre érem un grup d’amics, sols hi havia un motiu per fer tant de camí i era conèixer qualque joveneta i sols ho podies fer a les festes locals.
Record lo que me digué ma mare de lo que solia passar quan veníem a Can Picafort, i me digué «Quan faci una bona estona que haguis arribat te llepes es morros i sentiràs el sabor de la saladina de la mar» i efectivament era així, era el mateix que quan el vent venia de xaloc o entrava s’embat, amb aquella calor tan forta, el siulet del vent passant per dintre les fulles dels pins rompien el silenci i la pau que poc a poc des de llavors s’ha anat perdent per a sempre, ara ningú sent el siulet del vent quan passa per dintre les fulles dels pins al migdia o a qualsevol hora que faci vent.
L’any 1958 me’n vaig anar a guanyar-me les sopes a Ciutat doncs allà el turisme ja havia encetat el golós pastel que tant ha canviat la fisonomia de les nostres illes, les costums i la vida de moltes persones, unes per fer-se riques i altres per viure com ho havien fet sempre. Fent molta de feina
a Ciutat vaig aprendre l’ofici de cambrer, començant des de els primers escalons. En aquell temps els hotels eren vertaderes escoles de hostaleria amb unes categories i unes regles molt estrictes. Vaig fer molts bons amics, i vaig conèixer molt bona gent. Vull tenir un record d’agraïment a la meva padrina jove Magdalena, a la meva tia Martina Cifre i a la Sra Adela, elles me tractaren com un fill sempre que anava a ca seva.
En el 1967, vaig decidir anar-me’n a fer feina a Anglaterra, vaig escriure una carta al que va esser un bon amic de la Vila n’Esteve Silis i al poc temps vaig rebre un contracte de feina a un hotel de la ciutat de Norwich, i allà vaig conèixer a la meva companyera de viatge els darrers 53 anys, na Teresa López Vera que quasi tothom coneixeu, per ventura més que a jo mateix
El 1972 vàrem tornar d’Anglaterra, i jo vaig seguir fent feina a l’hostaleria i una vegada acomodats a la vida del poble, i començar a conèixer la gent, a poc a poc ens integrarem a la vida social del poble, en el 73 va néixer el nostre fill Miquel i el 79 ho va fer la nostra filla Mayte. Quan ja tens dos fills tens unes responsabilitats que no pots obviar, que era la de criar-los, i així ho hem fet i n’estem més que orgullosos del resultat. Can Picafort en aquell temps tenia una població d’uns 400 habitants, així que ens coneixíem quasi tots, i així els anys 70 foren els anys del inici del creixement tant de la població com de la demografia immobiliari. Va venir gent de tots els pobles al voltant del nord de l’illa, de la península, inclús gent d’altres parts del món, llavors el poble tenia necessitat de moltes cosses, era un temps de moltes reivindicacions de tota mena.
A partir del anys 80 començaren a crear-se associacions, grups culturals, més els esportius. Amb el nou règim, la democràcia, varen néixer els partits polític. També era el temps dels emprenedors, gent agosarada que no tenia por a res, es feren hotels, restaurants, bars, cafeteries, discoteques. Era els temps de les lletres de canvi, que era com se pagaven las coses. En aquell any va néixer de la mà de Fèlix Estelrich i Nicolau Pons, mestre d’escola un i capella de la parroqia de Can Picafort l’altre, «Sa Revista de Can Picafort» i a la vegada va néixer «L’Associació de Veïnats de Son Bauló» ara fa 41 anys, les dues son vives i tenen bona salut, jo des de l’inici he estat vinculat a les dues institucions i estic molt content del meu servei a la col·lectivitat. Estic convençut que l’altruisme és una bona opció si un hi creu, per ajudar al desenvolupament de la societat. Can Picafort no seria el mateix pot ser, sense aquets dos ens, i tot gràcies a la gran quantitat de persones que d’una manera o altre han col·laborat a la seva continuació. Sa Revista, és la historia de Can Picafort i l’Associació de Veïnats de Son Bauló ha contribuït i contribueix en gran mesura tant a la urbanització del seu nóm, com a la resta de Can Picafort.
No m’agrada massa parlar de jo mateix, se me dona més bé exaltar als altres, tenc la vanitat bastant controlada, però en aquest cas, algo he de dir. Molts dels meus coneixements els he adquirits quan ja era major, encara que la experiència de la vida, la pràctica de la feina i la voluntat de voler saber són els elements que més han aportat al meu intel·lecte. El meu grau d’observació sempre ha sigut molt alt, escoltar més que parlar dona una gran seguretat a l’hora de dir algo, tenc virtuts i tenc defectes com tothom, no me consider algú més especial que els altres, però mai inferior, puc discernir sobre el món que me envolta i treure les meves conclusions. Com podeu veure he anomenat poques persones i es perquè ja no estan entre nosaltres i ja sabeu el motiu, però es que si hages d’anomenar un per un els amics i coneguts hauria d’escriure un altre pregó. Els meus amics saben com som i jo també
Ja falta poc per acabar, perquè en aquest món, tot s’acaba i torna a començar. Can Picafort des de que era un llogaret en quatre cases, s’ha anat desenvolupant contínuament, al principi a poc a poc i els darrers quaranta anys més aviat, tots els batles amb el seu equip de govern, d’una manera o altre han volgut deixar la seva petjada, uns amb més o menys fortuna que els altres, però sense la voluntat i la feina d’aquets homes tan agosarats, Can Picafort no seria el que és, però tampoc s’ha de oblidar a tota la gent que d’una manera o altre han posat el seu granet de sorra en tal fi, i arribat a aquest punt ens hauríem de donar compta que Can Picafort es de tots i un poble és reflexa dels seus habitants, tots tenim el deure de protegir-lo i cuidar-lo amb la mesura de les nostres possibilitats.
Can Picafort està en festes, seran unes festes a la mesura de les circumstàncies que desgraciadament ens toca viure, no són les festes que voldríem tenir, no seran multitudinaris hem d’evitar estar entre massa gent i ens hem de posa la mascareta per protegir-nos i protegir als altres, però del programa que ens han preparat podem gaudir de tots el actes. En el futur vindran dies de festa plena si ara feim les cosses bé, així, a les hores cal escoltar a les autoritats sanitàries.
Can Picafort ha de seguir gaudint de les festes tradicionals com a poble i els col·lectius son l’element humà imprescindible perquè les festes siguin les festes del poble amb la seva participació en organitzar actes de tota mena.
Autoritats, picaforters tots!! les festes han començat!! Visca Can Picafort
BONES FESTES A TOTS I SALUT, GRACIES!!
Josep Escales i Muntaner.
